Diuen, diuen

_21_373fc002

Diu l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros que se sent estimat pels tarragonins, a més de criticat. Vull suposar que l’amor que atorga el Chartreuse o el búnker en què han convertit la Plaça de la Font ha de ser ben càlid i sensible amb la seva indiferència la sordera que augmenta al ritme dels seus sprints al Seguici.

Diu Begonya Floria que està preocupada per la tensió que es viu al carrer en l’actualitat. Potser, si deixés si es fes l’ofesa per una vegada, pogués constatar el quilombo que han muntat per impedir votar als seus ciutadans diumenge que ve. Que no ens enganyi; hem tingut unes Festes de Santa Tecla cíviques i normals, potser fins i tot una mica més netes que altres vegades -encara que amb la morterada que paguem cada any, el mínim és que estigui presentable cada matí tots els dies de l’any-. El que passa és el de sempre: que a la mínima que ens estrenyen una mica el cinto ens queixem i titllem de rares coses que no ho son. Quan s’ocupa un lloc públic s’han d’oblidar aquestes paraules i aguantar: cal donar la cara i no solament en les bones, sinó aguantar la crítica i la queixa democràtica i irreverent. Per algo, votem.

També diuen alguns il·lustrats de la ciutat, experts en bíblies i història que tot plegat és apologia d’un sentiment excloent i una falta de respecte. No hi ha més cec que aquell que es nega a veure. Resumir l’actuació d’una comparsa de regidors sobre els seus actes en contra del dret a decidir és demagògia; a aquesta situació s’ha arribat per la nul·la capacitat de tirar endavant una ciutat que podria ser referent de tot i s’està quedant en l’ombra del no-res.

I per cert; poc s’ha dit i parlat sobre veure menors d’edat atesos per serveis sanitaris per culpa del consum de begudes alcohòliques. La normalització del consum d’alcohol a les festes és intolerable i fruit d’una alcaldia disposada a promocionar sense fre el seu consum, banalitzant excessos i conseqüències. S’està convertint en una tradició -més- de les festes i potser cal actuar una vegada de forma contundent. Hi han mecanismes.

L’any que ve hauré de rescatar aquesta entrada? Tant de bo que no, però sóc pessimista…

Negacionisme cínic

barres

Sovint s’acusa a les persones que pensen diferent de la majoria de tenir un enfocament distorsionat de la realitat, de viure en una realitat paral·lela a la que tothom viu. Moltes vegades, lluny de rebatre els arguments davant la naturalització de les posicions, les adoptem com una cosa normal, lògica i fins i tot respectable. El xoc de realitats i distorsions es trenca quan es nega la major s’obceca a servilismes propis o aliens, a fetitxes i mantres en definitiva infranquejables fins i tot per aquells que volen enfortir arrels tan frondoses com poden ser les de la convivència. Es pot negar la major i afirmar-la essent conscients dels riscos. El que no es pot fer és enganyar i tractar amb cinisme a qualsevol atisbe de pluralitat; minimitzar un clam, una expressió, una queixa, una PSC  PP Y UDC CALIFICAN EL PACTO DE TARRAGONA FIRMADO HOY DE  NO IDEOLOGICOveu disconforme. Continuant així, tinc un enfocament distorsionat de la realitat si penso que visc en una ciutat -Tarragona- governada per un partit demofóbic, ingenu i barroer? Un partit -el de l’alcaldia- demofóbic a tots els nivells, que fa desviure i desgoverna al seu antull sense sentir als seus ciutadans. La desnaturalització de la seva política ha quedat reflectida en un sectarisme ranci, de majories silencioses que emparen el més absolut dels drets: el de decidir. I el segrest d’aquest dret per desgràcia no és patrimoni únic de Tarragona, sinó també dels propis aparells dels partits que els gestionen a partir de capritxos i no de realitats. Sigue leyendo

El discurs de la bandereta

f16a592a-7d31-4965-a8fd-950d070a2dc5

Avui l’Ajuntament de Tarragona governat per l’esquerra, ha votat en contra de cedir espais municipals per realitzar el referèndum del primer d’Octubre. Un referèndum que té marc legal i que comptarà amb supervisió internacional perquè no es converteixi en una altra botifarrada (concepte compartit per ultradetrans, cunyats i esquerrans del govern municipal) com la del nou de novembre de dos mil catorze. L’Ajuntament de Tarragona, una vegada més, anteposa interessoss del seu partit davant altres secundàries -al seu parer- com són la seguretat ciutadana, l’impuls d’iniciatives socials, la corrupció o la neteja de determinades zones de la ciutat -hi haurà tarragonins de primera i de segona?- o el suïcidi econòmic i ridícul internacional dels Jocs del Mediterrani.

Per a alguns la democràcia és votar cada ics temps: els mateixos alguns als que treure’ls fora del limitat esquema mental de la democràcia espanyola els hi produeix una patinada neuronal bastant curiosa. De sempre m’han ensenyat la màxima de la democràcia és debatre, parlar, estar obert a entendre i a cedir per al guany comú. Cedir pot entendre’s com un exercici de feblesa, però també com una oportunitat per a la pluralitat, l’acord i l’entendiment. Aquells que titllen de violents als qui es planten a la Casa de la Ciutat -recordem, l’ajuntament- per mostrar el seu desacord i ser escoltats davant d’un govern municipal sord; aquells quals utilitzen el victimisme per manipular i desqualifiquen amb barra lliure a qui pensa diferent tenen un lleuger dèficit d’aptituds democràtiques i tolerància.

Avui, el mal anomenat partit socialista, no només ha votat en contra dels ciutadans de Tarragona, sinó dels de Catalunya. Un símil: han decidit posar-se en la radicalitat conservadora com van fer Nelken i Kent amb el dret a vot femení en la República; han vetat que una part considerable de la ciutadania triar el seu futur. I Tarragona pot ser una ciutat morta en molts àmbits però mai oblida si no l’obliguen per la força a fer-ho. Manipular el discurs de la bandereta per tapar incompetències  és una jugada rodona que no taparà les vergonyes a nivell local i nacional dels regidors del govern de la Plaça de la Font.

A voltes amb la Tabacalera

1929

…perquè igual que altres grans ciutats de la península Tarragona va tenir la seva Tabacalera, i com si fos una qüestió d’equilibri si tot pot sortir malament, sortirà malament. Malament vol dir que no se sap aprofitar tot el potencial que pugui treure’s una infraestructura colossal i amb capacitat per donar cabuda a multitud d’equipaments de diversa índole, especialment cultural. Perquè Tarragona malgrat ser capital des de fa segles porta una deriva cap a la mediocritat des de fa anys: una mediocritat fonamentada en un conformisme polític cultural, en una pèssima gestió escènica -de vegades fins i tot aprofitant-se de l’amateurisme-, un àmbit cultural que té molt que envejar a les principals capitals culturals del país i que viu limitat a alguns espais no a l’abast de tothom.

El problema no és el que perdem o deixem de guanyar, sinó que Tarragona -i més encertadament, les institucions- semblen que van donant pals de cec, sense una estratègia cultural en positiu definida per les institucions: si el camí que han decidit seguir és el de tancar i paralitzar museus, descuidar ciutadans i visitants i no atendre els reclams locals… doncs l’administració, molt tonta és si no se n’adona, que conreja un guaret de dimensiC-f3nMcW0AAkcPUons força grans. Hi han col·lectius i associacions que reclamen l’condicionament i ús social d’espais que estan morts de riure (Tabacalera, recordem-ho) i aquests moviments són la base que la cultura i el reclam de Tarragona per a que sigui atractiva fora de la ciutat: si no valorem i cuidem el nostre patrimoni -material i immaterial- de forma eficient, si no li posem un valor afegit en les nostres accions aquesta ciutat no sortirà de la boina grisa que la cobreix.

La resposta, si no hi ha activitat política és mostrar la voluntat ferma de recuperar espais per a consum ciutadà: llocs d’enriquiment cultural i social que facin de Tarragona un exemple de dinamització. Cultura és compartir un espai de manera que pugui ser aprofitable, multidisciplinar, eclècticm que repercuteixi directament en la vida de la capital. Això no significa que la Tabacalera tarragonina hagi de convertir-se necessàriament en un projecte com el de la Tabakalera de Donosti o mutar-la en un rectorat com el de la Universitat de Sevilla. El bàsic és recuperar-la per a la seva cura i desenvolupament i posteriorment ocupar-la per oferir un servei útil a la ciutadania, fer-la un reclam de la qual poder sentir-nos orgullosos i no lamentar-nos més, convertir, en definitiva un dels símbols passats de Tarragona en allò que volem aconseguir i tenir en un futur.