Arquitectura humana

3d9fag
Concurs 2016: 3 de 9 amb folre i pilar (M.N. Baena)

“Hay que elegir para siempre y movemos, ser un peón no se elige. 
Hace tiempo que lo repetimos; aquí elegimos levantar el vuelo.”

Mireu… ahir vaig plorar dues vegades. Una, la primera; després de la llenya del 3 de 10 amb folre i manilles. De ràbia. L’altra, la segona, quan vaig entrar a la dutxa després de menjar algo ràpid. De felicitat. I sóc dels que pensa que plorar de felicitat és una mica complicat; darrerament penso que cada vegada hi ha menys persones i activitats que facin emocionar-te.

Els castells són bipolars. Capaços de donar-te i robar-te tot: pots estar cofoi, alegre i abraçar als companys instants després de fer història per a una hora més tard maldir la mala sort o la lentitud amb la qual passen els segons. Hi ha gent que deixa molt de camí a aconseguir una fita, o fa esforços per no fallar als seus companys alhora de la veritat. En un context de deshumanització de la societat on a vegades resistir vers l’individualisme i el meliquisme que va a l’ordre del dia és ser tractat com un ésser particular i curiós, aquestes meravelles mantenen l’essència de l’esforç col·lectiu per a aconseguir una fita.

Assolir tres castells de gamma extra de la manera com ho vam fer. Acaronar els deu pisos amb la punta dels dits. Tocar una glòria inesperada però igualment merescuda gràcies a la bona feina realitzada. Riures, fotos, comentaris…

Arquitectes, en definitiva. Ens trenquem el cos per uns instants de plaer que tothom recordarà malgrat les trepitjades, rènecs, dolors, malalties i patiments en aquells moments previs. Ens retroalimentem: els castellers som persones amb una fam infinita. Som experts en descobrir i superar els nostres límits i ser incrèduls. Onze anys amb una camisa, amb pics alts i baixos de regularitat, m’han demostrat i reafirmat que tot, als castells com a la vida, és possible.