Fam que sadollar

“La veritat, sempre acabem arribant on ens esperen. La derrota té una cosa positiva, mai és definitiva. En canvi la victòria té alguna cosa negativa, mai és definitiva.”

José Saramago

El que ténen de bo les victòries és que deixen el camí aplanat per a nous reptes on s’ofereix l’oportunitat de gaudir de la collita recollida. Per sort per aconseguir la victòria cal el do de la insistència entre un mausoleu de cossos i estats d’ànim llaurats de neguit i sinergies, doncs aquí mostren la derrota com una oportunitat de creixement i la victòria com aquella consolidació de la recerca d’una nova fam que sadollar.

Tacte de pols

Agafar una puça de pols amb les gemmes dels dits i sostenir-ho durant un segon. Respirar, tancar els ulls i notar com s’esvaeix…

Som (sobretot ells) aquells que saltaven les pedres del camí mentre que a uns altres els hi donava igual. El camí llarg, el gratificant. Seguirem.

Fotos: M.N Baena, i Virgili

Cony, Rafa!

198594_10151151047555139_484337906_n

Foto: Christian Soverini

“los amigos están para joderlos”

El dissabte a la nit em vas enxampar fora de casa, però lluny, lluny I no vegis com em va fotre que justament fos aquell dissabte; serà que el destí tenia pressa per tocar la moral… i fer-nos una miqueta de mal, saps?

Estava a Plasencia, en un festival de poesia; crec que saps que de vegades escric més mal que bé i mira on em va enxampar tot. Ja m’ensumava que marxaries aquells dies que no hi era -no podem fer res contra el destí-. El recital de la nit era ple d’humor negre -quina paradoxa, encara que no em faci ni puta gràcia escriure’t això- i poesia del tánatos. Vaja, l’eros; allò que et molaba tant o més que a qualsevol, no abundava. I entre quintu i mitjana anava païnt la teva absència.

Et tiraré per cara sempre el que em vas dir l’última vegada que et vaig veure: a la merda els nostres plans d’anar a per costo al Marroc: ho recordaré sempre. També però crec que surts una mica guanyant; en canvi nosaltres… nosaltres hem perdut de cop i volta moltes coses i moments, saps? la colla tirarà endavant -som tossuts, i de vegades, una mica burrus- encara que el buit que deixes és gran de collons, i no només a la filera de daus o mans. De pas, perquè sé de sobres que no estaras quiet, espero que ens preparis una mica les coses per quan ens toqui pujar, però amb calma, sense presses; esperem que et porti una mica de temps i no t’agafin aquestes coses per sorpresa: no volem precipitar-nos tot i que aquestes coses per desgràcia van com van i mai depenen d’un individual. Ara rondes centrat en les teves coses: en veure al tío Pepe i a la tia Maria Cinta, a la teva mare… també, de pas, pots buscar a aquell camarada que et va portar a sopar a Txecoslovàquia a un lloc decent. Tens temps de posar-te al dia de les mogudes amb els teus antics camarades, encara que suposo que a molts els ha estranyat que hagis pujat a visitar-los massa d’hora. Veus? als de dalt i els de baix estem abatuts d’alguna manera i pel mateix. Tots pensem que no tocava i no podem fer-hi res.

Rafa, maco… que gràcies per tot. Aquí estem una mica tristos, però se’ns anirà passant. Hi hauràn bajones, però seguirem. Seguirem menjant cecina, bevent vi negre i fent castells collonuts. Et trobem a faltar però cony… hi ha algú que et conegui bé que no ho faci?

Salut.

Mai tindrem prou

3d10fm

Tres de deu amb folres i manilles (Foto: David Folch)

Penso en l’àvia Paquita. A ella, un dia com ahir l’hauria encantat haver-nos de planxar les camises, faixes i mocadors… era part de la mística de conviure amb ella els dies grans de castells. De fet la mística i els castells tenen un no sé que… quan s’ajunten són indomables i promouen esdeveniments coneguts com a diades històriques, castellassos… a la Jove de Tarragona ens hem acostumat a rebentar aquest terme any rere any. El que ha succeït al Vendrell ha sigut una mostra de la força d’un grup indomable. Des de fa uns anys s’ha despertat en la colla aquell instint guanyador, aquell que fa que no hagis que lluitar sempre a mort per a descarregar un castell i sí basar-te en l’experiència de l’assaig: memoritzar i prevenir cadascuna de les trampes que tenen els castells reservats alhora de la seva execució. Sigue leyendo

Onze anys

figuereta

Figuereta al 2 de 8 amb folre de la Mercé de 2005

Permeteu-me avui un exercici d’onanisme. Només avui. La cosa és que avui just després d’esmorzar, de fer bicicleta, de dutxar-me i tancar la porta per penjar una jaqueta ho he vist. Ben clar. I mireu, m’enrecordava de l’any, però no pas del dia exacte. I el tinc marcat al calendari. Onze anys han passat ja del 2005, del calendari, en definitiva, que tinc penjat darrere de la porta. A qualsevol resultadista li encantaria tenir allà alguna foto dels castells de gamma extra de la colla. Jo tinc enganxat el primer pòster que em van donar quan vaig anar a per totes per la camisa (l’any 2004 no compta). El cartell, molt més sobri si el comparem amb els que ara dissenya la Jove, té només dues fotos: un cinc de vuit -on pujà una maranya de gent que ara ronda més crescuda, on alguns no apareixen ja pel Cos del Bou o trepitgen terre i no esquena- i un quatre de nou amb folre que va desaparèixer dels nostres registres aquell any com un sobre de sucre que fiquem al tallat de mig matí. Sigue leyendo

Arquitectura humana

3d9fag

Concurs 2016: 3 de 9 amb folre i pilar (M.N. Baena)

“Hay que elegir para siempre y movemos, ser un peón no se elige. 
Hace tiempo que lo repetimos; aquí elegimos levantar el vuelo.”

Mireu… ahir vaig plorar dues vegades. Una, la primera; després de la llenya del 3 de 10 amb folre i manilles. De ràbia. L’altra, la segona, quan vaig entrar a la dutxa després de menjar algo ràpid. De felicitat. I sóc dels que pensa que plorar de felicitat és una mica complicat; darrerament penso que cada vegada hi ha menys persones i activitats que facin emocionar-te.

Els castells són bipolars. Capaços de donar-te i robar-te tot: pots estar cofoi, alegre i abraçar als companys instants després de fer història per a una hora més tard maldir la mala sort o la lentitud amb la qual passen els segons. Hi ha gent que deixa molt de camí a aconseguir una fita, o fa esforços per no fallar als seus companys alhora de la veritat. En un context de deshumanització de la societat on a vegades resistir vers l’individualisme i el meliquisme que va a l’ordre del dia és ser tractat com un ésser particular i curiós, aquestes meravelles mantenen l’essència de l’esforç col·lectiu per a aconseguir una fita.

Assolir tres castells de gamma extra de la manera com ho vam fer. Acaronar els deu pisos amb la punta dels dits. Tocar una glòria inesperada però igualment merescuda gràcies a la bona feina realitzada. Riures, fotos, comentaris…

Arquitectes, en definitiva. Ens trenquem el cos per uns instants de plaer que tothom recordarà malgrat les trepitjades, rènecs, dolors, malalties i patiments en aquells moments previs. Ens retroalimentem: els castellers som persones amb una fam infinita. Som experts en descobrir i superar els nostres límits i ser incrèduls. Onze anys amb una camisa, amb pics alts i baixos de regularitat, m’han demostrat i reafirmat que tot, als castells com a la vida, és possible.