Negacionisme cínic

barres

Sovint s’acusa a les persones que pensen diferent de la majoria de tenir un enfocament distorsionat de la realitat, de viure en una realitat paral·lela a la que tothom viu. Moltes vegades, lluny de rebatre els arguments davant la naturalització de les posicions, les adoptem com una cosa normal, lògica i fins i tot respectable. El xoc de realitats i distorsions es trenca quan es nega la major s’obceca a servilismes propis o aliens, a fetitxes i mantres en definitiva infranquejables fins i tot per aquells que volen enfortir arrels tan frondoses com poden ser les de la convivència. Es pot negar la major i afirmar-la essent conscients dels riscos. El que no es pot fer és enganyar i tractar amb cinisme a qualsevol atisbe de pluralitat; minimitzar un clam, una expressió, una queixa, una PSC  PP Y UDC CALIFICAN EL PACTO DE TARRAGONA FIRMADO HOY DE  NO IDEOLOGICOveu disconforme. Continuant així, tinc un enfocament distorsionat de la realitat si penso que visc en una ciutat -Tarragona- governada per un partit demofóbic, ingenu i barroer? Un partit -el de l’alcaldia- demofóbic a tots els nivells, que fa desviure i desgoverna al seu antull sense sentir als seus ciutadans. La desnaturalització de la seva política ha quedat reflectida en un sectarisme ranci, de majories silencioses que emparen el més absolut dels drets: el de decidir. I el segrest d’aquest dret per desgràcia no és patrimoni únic de Tarragona, sinó també dels propis aparells dels partits que els gestionen a partir de capritxos i no de realitats. Continuar leyendo “Negacionisme cínic”

El discurs de la bandereta

f16a592a-7d31-4965-a8fd-950d070a2dc5

Avui l’Ajuntament de Tarragona governat per l’esquerra, ha votat en contra de cedir espais municipals per realitzar el referèndum del primer d’Octubre. Un referèndum que té marc legal i que comptarà amb supervisió internacional perquè no es converteixi en una altra botifarrada (concepte compartit per ultradetrans, cunyats i esquerrans del govern municipal) com la del nou de novembre de dos mil catorze. L’Ajuntament de Tarragona, una vegada més, anteposa interessoss del seu partit davant altres secundàries -al seu parer- com són la seguretat ciutadana, l’impuls d’iniciatives socials, la corrupció o la neteja de determinades zones de la ciutat -hi haurà tarragonins de primera i de segona?- o el suïcidi econòmic i ridícul internacional dels Jocs del Mediterrani.

Per a alguns la democràcia és votar cada ics temps: els mateixos alguns als que treure’ls fora del limitat esquema mental de la democràcia espanyola els hi produeix una patinada neuronal bastant curiosa. De sempre m’han ensenyat la màxima de la democràcia és debatre, parlar, estar obert a entendre i a cedir per al guany comú. Cedir pot entendre’s com un exercici de feblesa, però també com una oportunitat per a la pluralitat, l’acord i l’entendiment. Aquells que titllen de violents als qui es planten a la Casa de la Ciutat -recordem, l’ajuntament- per mostrar el seu desacord i ser escoltats davant d’un govern municipal sord; aquells quals utilitzen el victimisme per manipular i desqualifiquen amb barra lliure a qui pensa diferent tenen un lleuger dèficit d’aptituds democràtiques i tolerància.

Avui, el mal anomenat partit socialista, no només ha votat en contra dels ciutadans de Tarragona, sinó dels de Catalunya. Un símil: han decidit posar-se en la radicalitat conservadora com van fer Nelken i Kent amb el dret a vot femení en la República; han vetat que una part considerable de la ciutadania triar el seu futur. I Tarragona pot ser una ciutat morta en molts àmbits però mai oblida si no l’obliguen per la força a fer-ho. Manipular el discurs de la bandereta per tapar incompetències  és una jugada rodona que no taparà les vergonyes a nivell local i nacional dels regidors del govern de la Plaça de la Font.

A voltes amb la Tabacalera

1929

…perquè igual que altres grans ciutats de la península Tarragona va tenir la seva Tabacalera, i com si fos una qüestió d’equilibri si tot pot sortir malament, sortirà malament. Malament vol dir que no se sap aprofitar tot el potencial que pugui treure’s una infraestructura colossal i amb capacitat per donar cabuda a multitud d’equipaments de diversa índole, especialment cultural. Perquè Tarragona malgrat ser capital des de fa segles porta una deriva cap a la mediocritat des de fa anys: una mediocritat fonamentada en un conformisme polític cultural, en una pèssima gestió escènica -de vegades fins i tot aprofitant-se de l’amateurisme-, un àmbit cultural que té molt que envejar a les principals capitals culturals del país i que viu limitat a alguns espais no a l’abast de tothom.

El problema no és el que perdem o deixem de guanyar, sinó que Tarragona -i més encertadament, les institucions- semblen que van donant pals de cec, sense una estratègia cultural en positiu definida per les institucions: si el camí que han decidit seguir és el de tancar i paralitzar museus, descuidar ciutadans i visitants i no atendre els reclams locals… doncs l’administració, molt tonta és si no se n’adona, que conreja un guaret de dimensiC-f3nMcW0AAkcPUons força grans. Hi han col·lectius i associacions que reclamen l’condicionament i ús social d’espais que estan morts de riure (Tabacalera, recordem-ho) i aquests moviments són la base que la cultura i el reclam de Tarragona per a que sigui atractiva fora de la ciutat: si no valorem i cuidem el nostre patrimoni -material i immaterial- de forma eficient, si no li posem un valor afegit en les nostres accions aquesta ciutat no sortirà de la boina grisa que la cobreix.

La resposta, si no hi ha activitat política és mostrar la voluntat ferma de recuperar espais per a consum ciutadà: llocs d’enriquiment cultural i social que facin de Tarragona un exemple de dinamització. Cultura és compartir un espai de manera que pugui ser aprofitable, multidisciplinar, eclècticm que repercuteixi directament en la vida de la capital. Això no significa que la Tabacalera tarragonina hagi de convertir-se necessàriament en un projecte com el de la Tabakalera de Donosti o mutar-la en un rectorat com el de la Universitat de Sevilla. El bàsic és recuperar-la per a la seva cura i desenvolupament i posteriorment ocupar-la per oferir un servei útil a la ciutadania, fer-la un reclam de la qual poder sentir-nos orgullosos i no lamentar-nos més, convertir, en definitiva un dels símbols passats de Tarragona en allò que volem aconseguir i tenir en un futur.

Cony, Rafa!

198594_10151151047555139_484337906_n
Foto: Christian Soverini

“los amigos están para joderlos”

El dissabte a la nit em vas enxampar fora de casa, però lluny, lluny I no vegis com em va fotre que justament fos aquell dissabte; serà que el destí tenia pressa per tocar la moral… i fer-nos una miqueta de mal, saps?

Estava a Plasencia, en un festival de poesia; crec que saps que de vegades escric més mal que bé i mira on em va enxampar tot. Ja m’ensumava que marxaries aquells dies que no hi era -no podem fer res contra el destí-. El recital de la nit era ple d’humor negre -quina paradoxa, encara que no em faci ni puta gràcia escriure’t això- i poesia del tánatos. Vaja, l’eros; allò que et molaba tant o més que a qualsevol, no abundava. I entre quintu i mitjana anava païnt la teva absència.

Et tiraré per cara sempre el que em vas dir l’última vegada que et vaig veure: a la merda els nostres plans d’anar a per costo al Marroc: ho recordaré sempre. També però crec que surts una mica guanyant; en canvi nosaltres… nosaltres hem perdut de cop i volta moltes coses i moments, saps? la colla tirarà endavant -som tossuts, i de vegades, una mica burrus- encara que el buit que deixes és gran de collons, i no només a la filera de daus o mans. De pas, perquè sé de sobres que no estaras quiet, espero que ens preparis una mica les coses per quan ens toqui pujar, però amb calma, sense presses; esperem que et porti una mica de temps i no t’agafin aquestes coses per sorpresa: no volem precipitar-nos tot i que aquestes coses per desgràcia van com van i mai depenen d’un individual. Ara rondes centrat en les teves coses: en veure al tío Pepe i a la tia Maria Cinta, a la teva mare… també, de pas, pots buscar a aquell camarada que et va portar a sopar a Txecoslovàquia a un lloc decent. Tens temps de posar-te al dia de les mogudes amb els teus antics camarades, encara que suposo que a molts els ha estranyat que hagis pujat a visitar-los massa d’hora. Veus? als de dalt i els de baix estem abatuts d’alguna manera i pel mateix. Tots pensem que no tocava i no podem fer-hi res.

Rafa, maco… que gràcies per tot. Aquí estem una mica tristos, però se’ns anirà passant. Hi hauràn bajones, però seguirem. Seguirem menjant cecina, bevent vi negre i fent castells collonuts. Et trobem a faltar però cony… hi ha algú que et conegui bé que no ho faci?

Salut.

Mai tindrem prou

3d10fm
Tres de deu amb folres i manilles (Foto: David Folch)

Penso en l’àvia Paquita. A ella, un dia com ahir l’hauria encantat haver-nos de planxar les camises, faixes i mocadors… era part de la mística de conviure amb ella els dies grans de castells. De fet la mística i els castells tenen un no sé que… quan s’ajunten són indomables i promouen esdeveniments coneguts com a diades històriques, castellassos… a la Jove de Tarragona ens hem acostumat a rebentar aquest terme any rere any. El que ha succeït al Vendrell ha sigut una mostra de la força d’un grup indomable. Des de fa uns anys s’ha despertat en la colla aquell instint guanyador, aquell que fa que no hagis que lluitar sempre a mort per a descarregar un castell i sí basar-te en l’experiència de l’assaig: memoritzar i prevenir cadascuna de les trampes que tenen els castells reservats alhora de la seva execució. Continuar leyendo “Mai tindrem prou”

Onze anys

figuereta
Figuereta al 2 de 8 amb folre de la Mercé de 2005

Permeteu-me avui un exercici d’onanisme. Només avui. La cosa és que avui just després d’esmorzar, de fer bicicleta, de dutxar-me i tancar la porta per penjar una jaqueta ho he vist. Ben clar. I mireu, m’enrecordava de l’any, però no pas del dia exacte. I el tinc marcat al calendari. Onze anys han passat ja del 2005, del calendari, en definitiva, que tinc penjat darrere de la porta. A qualsevol resultadista li encantaria tenir allà alguna foto dels castells de gamma extra de la colla. Jo tinc enganxat el primer pòster que em van donar quan vaig anar a per totes per la camisa (l’any 2004 no compta). El cartell, molt més sobri si el comparem amb els que ara dissenya la Jove, té només dues fotos: un cinc de vuit -on pujà una maranya de gent que ara ronda més crescuda, on alguns no apareixen ja pel Cos del Bou o trepitgen terre i no esquena- i un quatre de nou amb folre que va desaparèixer dels nostres registres aquell any com un sobre de sucre que fiquem al tallat de mig matí. Continuar leyendo “Onze anys”

Arquitectura humana

3d9fag
Concurs 2016: 3 de 9 amb folre i pilar (M.N. Baena)

“Hay que elegir para siempre y movemos, ser un peón no se elige. 
Hace tiempo que lo repetimos; aquí elegimos levantar el vuelo.”

Mireu… ahir vaig plorar dues vegades. Una, la primera; després de la llenya del 3 de 10 amb folre i manilles. De ràbia. L’altra, la segona, quan vaig entrar a la dutxa després de menjar algo ràpid. De felicitat. I sóc dels que pensa que plorar de felicitat és una mica complicat; darrerament penso que cada vegada hi ha menys persones i activitats que facin emocionar-te.

Els castells són bipolars. Capaços de donar-te i robar-te tot: pots estar cofoi, alegre i abraçar als companys instants després de fer història per a una hora més tard maldir la mala sort o la lentitud amb la qual passen els segons. Hi ha gent que deixa molt de camí a aconseguir una fita, o fa esforços per no fallar als seus companys alhora de la veritat. En un context de deshumanització de la societat on a vegades resistir vers l’individualisme i el meliquisme que va a l’ordre del dia és ser tractat com un ésser particular i curiós, aquestes meravelles mantenen l’essència de l’esforç col·lectiu per a aconseguir una fita.

Assolir tres castells de gamma extra de la manera com ho vam fer. Acaronar els deu pisos amb la punta dels dits. Tocar una glòria inesperada però igualment merescuda gràcies a la bona feina realitzada. Riures, fotos, comentaris…

Arquitectes, en definitiva. Ens trenquem el cos per uns instants de plaer que tothom recordarà malgrat les trepitjades, rènecs, dolors, malalties i patiments en aquells moments previs. Ens retroalimentem: els castellers som persones amb una fam infinita. Som experts en descobrir i superar els nostres límits i ser incrèduls. Onze anys amb una camisa, amb pics alts i baixos de regularitat, m’han demostrat i reafirmat que tot, als castells com a la vida, és possible.