La brevetat de la gesta en viu

 

Sempre m’ha sorprès la manera en la qual el nostre cervell juga amb la percepció del temps. Com el ritme de les gralles anuncia el ritme castell… però la vida del mateix sembla després, repetida en pantalla, més curta del que un creu. Òbviament tot els factors ténen alguna cosa a veure: el pes, la foscor, els nervis, la col·locació: però no m’acostumo, no hi ha manera. Massa esforç perquè un moment irrepetible duri en viu pocs segons. El temps, tan feble, no entén de justícies ni necessitats totes les vegades que ho necessitem.

Tenir un consomé de sensacions a l’interior en situacions com aquestes no és dolent, ans al contrari: és necessari. La perspectiva de què fer s’agafa amb experiència.

Reconec que he perdut part del gust; part de la capacitat per assaborir segons quines fites. I ja no sé si torbo a faltar del tot -del tot- aquells sabors…

Ara, la petjada que deixa tot plegat no ho canvio per res del món.

Fotos: extretes del twitter de la Jove de Tarragona. Autoria de M. Neus Baena Font.

Un mai acaba de no ser-hi

Sentir-se aliè a l’esforç i alegria dels companys. No ser còmplice complet ni de l’alegria ni del desencant provocat per la caiguda. Tot i això sempre he recordat el tacte dels peus damunt de les espatlles, el soroll buit de la caiguda i el silenci -un segon, abans de trencar-se- que desprèn, irremeiable.

Potser he passat aquella època sentimental, romàntica si voleu, vers els castells. I a la colla un mai acaba de no ser-hi. Malgrat les distàncies, és així.

No va ser la diada que volía tothom. Reacció, treball, respecte. Al final tot arriba…

Fotos: Extretes del twitter de la Jove de Tarragona

[I ahir, catorze anys amb camisa. Sense adonar-me fins ara.]

Diuen, diuen

_21_373fc002

Diu l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros que se sent estimat pels tarragonins, a més de criticat. Vull suposar que l’amor que atorga el Chartreuse o el búnker en què han convertit la Plaça de la Font ha de ser ben càlid i sensible amb la seva indiferència la sordera que augmenta al ritme dels seus sprints al Seguici.

Diu Begonya Floria que està preocupada per la tensió que es viu al carrer en l’actualitat. Potser, si deixés si es fes l’ofesa per una vegada, pogués constatar el quilombo que han muntat per impedir votar als seus ciutadans diumenge que ve. Que no ens enganyi; hem tingut unes Festes de Santa Tecla cíviques i normals, potser fins i tot una mica més netes que altres vegades -encara que amb la morterada que paguem cada any, el mínim és que estigui presentable cada matí tots els dies de l’any-. El que passa és el de sempre: que a la mínima que ens estrenyen una mica el cinto ens queixem i titllem de rares coses que no ho son. Quan s’ocupa un lloc públic s’han d’oblidar aquestes paraules i aguantar: cal donar la cara i no solament en les bones, sinó aguantar la crítica i la queixa democràtica i irreverent. Per algo, votem.

També diuen alguns il·lustrats de la ciutat, experts en bíblies i història que tot plegat és apologia d’un sentiment excloent i una falta de respecte. No hi ha més cec que aquell que es nega a veure. Resumir l’actuació d’una comparsa de regidors sobre els seus actes en contra del dret a decidir és demagògia; a aquesta situació s’ha arribat per la nul·la capacitat de tirar endavant una ciutat que podria ser referent de tot i s’està quedant en l’ombra del no-res.

I per cert; poc s’ha dit i parlat sobre veure menors d’edat atesos per serveis sanitaris per culpa del consum de begudes alcohòliques. La normalització del consum d’alcohol a les festes és intolerable i fruit d’una alcaldia disposada a promocionar sense fre el seu consum, banalitzant excessos i conseqüències. S’està convertint en una tradició -més- de les festes i potser cal actuar una vegada de forma contundent. Hi han mecanismes.

L’any que ve hauré de rescatar aquesta entrada? Tant de bo que no, però sóc pessimista…

Fam que sadollar

“La veritat, sempre acabem arribant on ens esperen. La derrota té una cosa positiva, mai és definitiva. En canvi la victòria té alguna cosa negativa, mai és definitiva.”

José Saramago

El que ténen de bo les victòries és que deixen el camí aplanat per a nous reptes on s’ofereix l’oportunitat de gaudir de la collita recollida. Per sort per aconseguir la victòria cal el do de la insistència entre un mausoleu de cossos i estats d’ànim llaurats de neguit i sinergies, doncs aquí mostren la derrota com una oportunitat de creixement i la victòria com aquella consolidació de la recerca d’una nova fam que sadollar.

Tot explota…

ovidi montollor

“Perquè… ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent, la nostra esforça, creixent”

“Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Ovidi Montllor
(1952 – 1995)

 

Tacte de pols

Agafar una puça de pols amb les gemmes dels dits i sostenir-ho durant un segon. Respirar, tancar els ulls i notar com s’esvaeix…

Som (sobretot ells) aquells que saltaven les pedres del camí mentre que a uns altres els hi donava igual. El camí llarg, el gratificant. Seguirem.

Fotos: M.N Baena, i Virgili

Negacionisme cínic

barres

Sovint s’acusa a les persones que pensen diferent de la majoria de tenir un enfocament distorsionat de la realitat, de viure en una realitat paral·lela a la que tothom viu. Moltes vegades, lluny de rebatre els arguments davant la naturalització de les posicions, les adoptem com una cosa normal, lògica i fins i tot respectable. El xoc de realitats i distorsions es trenca quan es nega la major s’obceca a servilismes propis o aliens, a fetitxes i mantres en definitiva infranquejables fins i tot per aquells que volen enfortir arrels tan frondoses com poden ser les de la convivència. Es pot negar la major i afirmar-la essent conscients dels riscos. El que no es pot fer és enganyar i tractar amb cinisme a qualsevol atisbe de pluralitat; minimitzar un clam, una expressió, una queixa, una PSC  PP Y UDC CALIFICAN EL PACTO DE TARRAGONA FIRMADO HOY DE  NO IDEOLOGICOveu disconforme. Continuant així, tinc un enfocament distorsionat de la realitat si penso que visc en una ciutat -Tarragona- governada per un partit demofóbic, ingenu i barroer? Un partit -el de l’alcaldia- demofóbic a tots els nivells, que fa desviure i desgoverna al seu antull sense sentir als seus ciutadans. La desnaturalització de la seva política ha quedat reflectida en un sectarisme ranci, de majories silencioses que emparen el més absolut dels drets: el de decidir. I el segrest d’aquest dret per desgràcia no és patrimoni únic de Tarragona, sinó també dels propis aparells dels partits que els gestionen a partir de capritxos i no de realitats. Sigue leyendo