Mai tindrem prou

3d10fm
Tres de deu amb folres i manilles (Foto: David Folch)

Penso en l’àvia Paquita. A ella, un dia com ahir l’hauria encantat haver-nos de planxar les camises, faixes i mocadors… era part de la mística de conviure amb ella els dies grans de castells. De fet la mística i els castells tenen un no sé que… quan s’ajunten són indomables i promouen esdeveniments coneguts com a diades històriques, castellassos… a la Jove de Tarragona ens hem acostumat a rebentar aquest terme any rere any. El que ha succeït al Vendrell ha sigut una mostra de la força d’un grup indomable. Des de fa uns anys s’ha despertat en la colla aquell instint guanyador, aquell que fa que no hagis que lluitar sempre a mort per a descarregar un castell i sí basar-te en l’experiència de l’assaig: memoritzar i prevenir cadascuna de les trampes que tenen els castells reservats alhora de la seva execució.

Quan un grup es conjura per bastir un castell de deu tothom sap que va a trencar-te la cara a la carregada i a patir en la descarregada. Els castells són per gaudir, diuen… que no us enganyin: pots xalar moltíssim celebrant-ho, però abans hi ha una estona de lluita contra els elements, una petita batalla on cadascú treu el millor de dins seu per assolir la glòria. Aquells minuts, dos, tres… em semblen hores: quan portes kilos al damunt i no paren de matxacar-te les espatlles i de pressionar-te cap endavant dessitges que tot passi aviat, que s’acabi l’abans posible. Qui faci bici o ciclisme entendrà el símil: fer castells és com el ciclisme: és esbrinar fins a on pots arribar sense caure rodó a la cuneta o petant d’esforç, plorant de ràbia, averiguar on està el teu límit. I quan el toques agafar-te a ell com una barra candent i no soltar-ho fins que no se’t vagi la vida. Ahir vam noquejar al castell de 10, va venir amb més calma del normal als nostres registres. No ens malacostum, lo normal és que calgui posar damunt de la taula una dosi considerable de testiculina i ovaris per realitzar-ho: com va succeïr al cinc de nou. Ofici, mala llet i treball fosc a raudals. Òbviament, tants sobreesforços es paguen: la caiguda de tres amb l’agulla algú la pot anomenar com anecdòtica… però potser era el toc d’atenció que necessitaven alguns per veure que la feina no estava feta del tot. La resposta? nou de vuit. Amb dos castellassos fets, una llenya, proposar-se fer aquesta animalada… hi havia un ciclista italià, Fausto Coppi, que deia que “la gesta més boja era la gesta més bella”. I la Jove, dels entrebancs queda demostrat que fa poesia. Després, un pilar de vuit patit, titànic… com a cirereta del pastís. Un regalet dels nostres pilaners per a arrodonir la millor diada de la nostra història.

He perdut el compte d’abraçades i petons que vaig fer. També de les servesetes, licors d’arròs que vaig trincar ahir. Només sé que a tothom que s’ho mereixia a plaça o al local ha tingut la meva particular mostra de carinyo. Estar en un col·lectiu tan gran com és la Colla Jove és un orgull i una responsabilitat: una d’elles és cuidar dels companys quan venen mal dades o tot va vent en popa i l’amanida de somriures i conyes que hem fet fins a les tantes és una prova. I com soc un ploraner de mena també he enyorat a molta gent a plaça: gent que ens ha deixat -l’àvia Paquita, abuela Amalia, Joana…-, amics -Roger, Arantxa, Dau, Pol, Víctor, Jenny, Magda…- i altres persones malgrat que els castells els hi sobri una mica o no els hi digui molta cosa m’hauria encantat abraçar fortament i no soltar durant una bona estona. Abraçar com a descripció de felicitat, d’amor. Com quan he agafat a Andreu i hem plorat d’alegria. Una carícia o un petó hagueren fet miracles en aquell moment. Per sort, en aquestes coses no només depen d’un mateix. Temps al temps.

Venen dies d’assaborir la glòria, de paladejar-la sense miraments i anar descobrint el rerefons dels castells bastits, assegurar-nos que mai tindrem prou. La ressaca serà dura: portem un trote al damunt considerable i algunes parts del cos ja pesen una mica més del normal. Això de patir s’ha acabat, ja ho deia l’Ovidi: ja no ens alimenten les molles. Ara volem el pa sencer.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s